Ornitologia i hamburgueseries

Sense lligar-les en cap moment

Ocells

L’altre dia em va entrar un colom a casa mentre llegia la Plaça del Diamant. És el primer cop que m’entra un ocell dins de casa. Un ensurt de mort. Ja és estrany que coincideixi amb la meva primera lectura del clàssic de Mercè Rodoreda, on casualment, la protagonista emboigeig al so dels coloms que té a l’habitació del costat.

Primer vaig sentir una sèrie de cops descontrolats, com un transportista de timbals caient escales avall. Deu minuts després, passejant adormit pel menjador, un colom em va sortir volant des de darrera de l’orella, fusionant els dos grans clàssics de la prestidigitació.

És normal que ara els ocells considerin que casa meva és també casa seva. Fa poc vaig estar practicant l’ornitovoyeurisme, el bird-watching als aiguamolls de l’empordà. Després de tanta estona entre ells (2h) aprenent els seus noms, costums i aspectes, té sentit que em considerin un més de l’ardada aviar. L’estol del mussol. La comparsa de la garsa. El grup del purrrrrup.

Ocells que vam veure: cabusset, xibec, xatrac, puput, arpella, rascló, martinet, capó, flamenc, camallarga, esplugabous i agró. Quin goig llegir aquesta llista en veu alta.

Xibec i xatrac són els noms que li posaria als meus dos esbirros si fos un dolent de pel·lícula, i brandaria el puny i cridaria els seus noms molt enfadat als quatre vents cada cop que patís un mínim contratemps.

Bolets, plantes i ocells tenen nomenclatures increïbles en la nostra llengua. Quan es tracta de posar noms a la natura, l’idioma català ha de ser un dels millors del món.

També vaig aprendre sobre els passeriformes, la variant més típica d’ocell. Una família que aglutina tots els ocells ben ocells. Els que més ocellegen. Pardals i tota la resta. L’ocell marró, gris, color ocellcomfuig, forma no sé, d’ocell. Com els adolescents aquests del barça que tots porten el mateix tall de cabell. Degradat passeriforme.

Hamburgueses

En la transformació paisatgística del menjar d’altes hores, trobo que hi ha un tipus d’hamburgueseria que s’ha perdut. O s’està perdent. A veure si el puc definir.

NO és l’hamburgueseria de bar, l’hamburguesa completa que fas per no sopar bacó amb formatge dos nits de birres seguides. NO és una cadena, ni bigmac ni whoopper. NO val més de 7 euros ni es demana per Uber o Glovo.

És l’hamburguesa d’hamburgueseria. D’un lloc on fregeixen les seves pròpies patates i la planxa treu fum tota la nit. Local petit i greixós, carta curta, pocs treballadors, almenys a un d’ells li sua la calba. Idealment fa cantonada, no té lloc per seure i un nom que va per feina. La cantonada, per exemple. És honesta en el preu i no arrisca amb res que no sap que podrà fer. Hamburgueses, frankfurts, patates i para de comptar. No serveixen res que no vagi fregit i porti salsa per sobre.

És el buit del menjar d’altes hores que està copant tot el kebab. No és antropològic sinó sociològic. Qui pot evitar treballar fins tard, ho fa, que a casa s’està molt bé. Millor fer dinars que sopars i millor fer sopars que ressopons.

L’arquetip d’aquest local en retirada és El Rey del Bocata, a Rocafort amb Sepúlveda. No em fa patir dir-ho perquè és un secret a veus. Només de passar-hi per davant, hi ha tant bullici que no pots evitar mirar a les taules de la gent per veure què atreu tant personal a una de les cantonades més desangelades de la ciutat.

Sempre hi ha cua, mai de més de 8 minuts, però és que el seu entrepà més car val 4.80 — nom homònim. Hamburguesa de porc amb formatge, ceba caramelitzada, els vegetals típics, acabada amb bacon, ou i pernil dolç. Embolicada en bossa de paper marró. L’única manera de compensar aquest marge de benefici tan minso és treure-les com xurros. I així passen les nits.

Per ser justos, no està especialment bo. Mai ningú s’ha despertat a mitja nit pensant en una hamburguesa que porta pernil dolç de majorista. Està bé, bastant bé, sense qualificar a bo¹. No obstant, el títol del monarca de l’entrepà està ben guanyat. Per sobre de tot, van de cara. No hi ha pretensions. És el mínim producte viable, a preu popular i amb un volum de treball excepcional. El poble vol hamburgueses? El poble tindrà hamburgueses.

La màgia de tot plegat és que aquesta hamburguesa és irreproduible a casa. Mai podràs replicar els aromes d’una planxa que porta encesa des de l’esmorzar. La teva air-fryer és una scooter elèctrica al costat de la harley davidson de les fregidores. Hi ha coses que més val deixar-les en mans de professionals, especialment uns que estan tan còmodes amb el greix.

1. El bé és intel·lectual, una racionalització del producte creuat per totes les seves variables. El bo és un eco que ve de dins, salivós, imparable i creixent mmmmMMMMMMMQUEBOjoder