Cròniques de l'atur: Enganyifes terapèutiques, centurió administratiu i la secta de l'espirulina.

Recull d'experiències buscant feina.

Ara mateix tinc 100 candidatures actives a InfoJobs. Cada matí m’arriben mails de feinaactiva punt cat dient-me que ofertes a les que havia aplicat han tancat. Visc encallat en un bucle: aplico a una feina que no vull, em rebutgen i torna a començar. No em volen a feines avorrides, ni feines repetitives, ni feines inconsequents, ni feines per les que estic sobrequalificat. No m’agafen a cap.

Sembla ser que el mercat laboral està malament. Per a l’usuari almenys, perquè infojobs deu estar treient una pasta gansa amb tots els meus clics¹. No sé quines són les dades d’atur ara mateix. Prefereixo viure, almenys en aquest tema, en un empirisme sol·lipsista. No tinc feina, per tant el mercat laboral està malament. Que dur és ser la mesura de totes les coses. Exceptuant la post-pandèmia no recordo una bona època d’atur. Tinc dubtes de si l’hi ha hagut. Sempre es diu que Espanya és país de poca feina, corrupció i totxo. Que torni el 15M. O els temps quan t’agafaven a una empresa per fer de botones amb 13 anys i als seixanta n’acabaves sent el director. La veritable democràcia real.

En aquests mesos d’atur he tingut tres oportunitats de sortir del pou. Aquí us les recullo.

La primera, una entrevista de recepcionista a un despatx de teràpies alternatives. En les seves paraules, un espai per mirar en un mateix i desplegar-ne el potencial. Ni el potencial puc desplegar, es veu. Especialistes en: Constel·lacions familiars, coaching, intel·ligència transgeneracional, arcanoteràpia, pedagogia sistèmica, rebirthing, teràpia gestalt i autoconeixement mitjançant l’astrologia. Quasi res². L’entrevista me la va fer una senyora amb cara de defensar JK Rowling, tenir un facebook molt actiu i fotre’s les pastilles homeopàtiques com si fossin chococrispies. Després de fer-me les preguntes típiques, em va fer corregir un text en català, i com no, em va preguntar si estava interessat en les constel·lacions familiars, la seva teràpia estrella.

Us podreu imaginar, no, no estic interessat en les constel·lacions familiars³. Per evitar-vos el googleig, són teràpies grupals on els altres participants representen els papers dels teus familiars. De sobte, tens un senyor calb que acabes de conèixer dient-te que està decebut amb tu perquè vas estudiar polítiques; una senyora vestida de desigual et comenta que et vas passar tot el funeral de l’avi amb el mòbil. El tema aquí és trobar patrons inconscients. Serà que a la meva mare li molesta que miri reels durant un funeral sense cascos? Segons la Wikipedia, estan basades en els conceptes de resonància mòrfica i el misticisme quàntic, que bé poden servir per justificar les constel·lacions familiars o que el món estava habitat per una raça gegants superintel·ligents fa 500000 anys i que el seu últim descendent és l’Óscar Puente. Hi ha una versió, per la gent que no porta bé exposar les vergonyes en públic, que es diu constel·lacions personalitzades i es fa amb playmòbils. Pagar 80 nyapos per jugar a la casa de pin-i-pon davant d’un expert en mandales. Doncs bé, sembla que el meu misticisme no va ser prou quàntic o que l’entrevistadora i jo no vam ressonar mòrficament, perquè no m’han tornat a trucar.

Unes setmanes més tard, vaig tornar a tenir una oportunitat, aquest cop per a la Generalitat de Catalunya. Era el meu moment —violí tocant el Cant de la Senyera— podria treure a relluir la meva vocació de servei públic.

Era una posició de reforç per a l’Agència Tributària de Catalunya on es contractava a 93 Administratius. NORANTA-TRES. Que s’aparti el Barça, aquest és el vertitable exèrcit no-armat de Catalunya. Quin orgull poder formar part de la centúria de picateclers i aixecatelèfons, disposats a construir una hisenda pròpia. Ja m’imaginava el meu funeral d’estat, envoltat de roses vermelles, amb una estelada sobre el taüt. Quin honor que haguessin volgut comptar amb mi per tan ufana ocasió.

La convocatòria era un divendres plujós, al migdia, a un poliesportiu de l’Hospitalet. Ens anaven cridant per lletres del cognom i, desfilant, sèiem al nostre lloc on faríem un examen tipus test sobre la renda i l’IRPF. El poliesportiu estava ple de gom a gom, podríem haver envaït Andorra abans de l’hora de dinar. Un cronòmetre gegant ens recordava que el temps ens anava en contra. Tot era gris, recte, i malgrat tot, no massa eficient.

L’examen em va anar bé, així que ja m’imaginava jubilant-me a l’administració. Estic cansat d’haver de forjar el meu propi destí, patranya neo-liberal, el que vull són triennis, quinquenis i un apartament a Salou. En un món ideal convertiríem la Costa Daurada en un macro-complexe brutalista, un Hong Kong tecno-socialista on tots els auxiliars administratius poguessin (algun dia, poguéssim) remullar els turmells al mar en torns organitzats per altres auxiliars administratius. Burocràcia hermafrodita⁴ governada per l’absentisme laboral i el reforç del reforç. Omplirem Port Aventura de fulls de càlcul. Correrà cafè amb llet de civada pel Tuki Tuki Splash. A partir d’ara es diran Shambaixa (laboral) i Furious Vago.

No m’han tornat a trucar.

Sense defallir, vaig seguir buscant, aquest cop una mica més colorit, una feina on pogués usar un mínim de creativitat. El que se’m va acudir, màrqueting. Escrius, penses i fas algo amb dades. Una bona idea sobre el paper. Totes les feines de màrqueting, però, demanen anys d’experiència, suposo que fent pràctiques remunerades amb bolis multi-color. Jo d’experiència en màrqueting, no en tinc, no. Tinc experiència posant cafès, allargant tfgs i escrivint guions que ningú llegirà mai en pantalla. Navegant un cop més infojobs, vaig trobar una que deien “Redactor de contenidos, no hace falta experiencia” i m’hi vaig tirar de cap.

La cosa va anar ràpida. Ben aviat em van convocar a una reunió grupal vora la Plaça Lesseps. Hagués preferit una entrevista personalitzada, però està bé, penso, potser és una feina mig freelance, com de recados puntuals. Una història més d’anar fent. Ja em va bé, ja, així puc seguir morint-me de gana.

Arribats a aquest punt, hi ha diversos temes que m’haurien d’haver fet sospitar — reunió grupal, a part. Per començar, vaig ser contactat per whatsapp pel que feia tota la pinta de ser una IA. Qui sóc jo per jutjar, si sóc el primer a qui les interaccions humanes li fan més pal que baixar les escombraries un dia de pluja. El que més m’hauria d’haver fet sospitar, però, és que l’empresa es diu InfoMarketing. Que és com si el teu supermercat es digués SuperCompra, el teu cotxe AutoMotor o el teu compte d’estalvis CaixaBank.

Allà estava jo, un dijous per la tarda, esperant a un portal sota el consulat búlgar de Barcelona a que em fessin passar a la reunió grupal d’InfoMarketing. Dit així, sona a que el velcro està molt present a la meva vida. Quan van tocar dos quarts de sis, un noi que esperava amb mi al portal em va indicar que el seguís, que podíem començar a pujar a l’oficina.

A partir d’aquí, tot va anar molt ràpid. Pujant les escales sento música de discoteca, cada cop més forta, cada cop més aprop⁵. És aquí dentro, em diu el noi. Efectivament, la música surt de l’oficina. A dins, està a decibels de discoteca. A l’entrada, en una taula llarga, quatre noies amb ordinadors. Vesteixen com estudiants de turisme, grau mitjà. Al fons de la sala buida, molt blanca, una bandera espanyola a un màstil. És un experiment social, penso. Busco càmares. La primera noia em crida l’atenció, que quin és el meu nom. Li dic, forçant la veu per sobre la música. Li ensenyo el missatge de whatsapp de la IA. Em dóna una etiqueta amb el meu nom. No hi ha càmeres. Una altra persona em fa passar a la sala amb la bandera espanyola. Darrera, dues persones —altre cop mal vestides— amb un ordinador. Al bell mig, dues files de cadires pelgables i un noi, cabell tenyit platino, roba apretada de tronista i un auricular bluetooth de broker pre-bombolla immobiliària. M’indica exactament a quina cadira de les vint m’he de seure. Davant meu, es projecta un salvapantalles amb lineart i paraules com “ecommerce”, “marketing” i “internet” (!). Quan se’m baixa la confusió, se m’escapa el riure.

Una jove ucraniana se m’asseu al costat, amb la música no sento el nom. Deu tenir tot just 18 anys. Miro al voltant. A la paret hi ha una frase motivacional en lletres de vinil mig pelades. En una sala petita, un equip treballa amb dificultat. La gent segueix arribant durant la següent mitja hora. Hi ha perfils socials molt variats, de tot tipus d’ètnies i edats. Després de la noia ucraniana, hi ha el que sembla un estudiant de cine que ha entrat amb la sele +25, més enllà, una dona de l’edat de ma mare, amb cara de portar molta ETT a les esquenes. I així anar fent, fins a una trentena de persones. Pels últims, han d’anar a buscar més cadires. El projector segueix passant dibuixos de fletxes i ordinadors.

A les sis tocades, la música s’atura i entra un primer noi que encara no havíem vist, ni a l’entrada, ni a la porta, ni a l’ordinador, ni al despatx. Amb ell ja són més de 15 persones fent hores extra per fer una (1) sola funció, la d’ell concretament, introduir al que farà la xerrada. És ben curiós. L’acomodador només acomoda, els figurants només figuren, la de les diapositives només diapositiva, encara que acomodar a la gent i passar diapositives es facin en franges separades, i així amb tot. Suposo que està pensat per donar una imatge d’opulència (“mira quants treballadors tenen”), però veure’ls així d’estaquirots, passada l’hora de marxar a casa, a mi només m’aixeca sospites.

A aquestes alçades jo ja sé que és una estafa. Com total, no em ve d’una hora, que estic a l’atur, m’hi quedo. Ara sí, entra el nostre conferenciant. Un tal Gabriel, un xilè d’uns vint-i-llargs, vestit amb un xandall extravagant⁶ i un beuratge violeta a la mà. Comencen les disapositives, per fi, la primera amb el seu instagram. El que dirà, bé, ja ho he sentit tot en talls de twitter de Llados i companyia. Amb una pissarra, va escrivint les coses que diu com si fossin teories demostrades, que molta gent apunta en llibretes. El 20-50-10 i el 20-10-50. Els quatre tipus d’ingressos. Per què no ens ensenyen temes financers al cole i sí matemàtiques, si ja existeixen les calculadores? O geografia, si tenim google maps? Les coses que el teu jefe no vol que sàpigues sobre guanyar diners. Cada 10 minuts, per no perdre l’atenció del públic, llença un sondeig d’adscripció que només pot ser respost aixecant el braç (sense parlar, aquí només parla ell) i no té cap conseqüència en el discurs. Qui està a l’atur? S’aixequen mans. A qui li agradaria guayar 250 euros més al mes només mirant el mòbil una hora al dia? Més mans.

Ell el que vol és ajudar-nos, clar. Com un dia, un senyor que no sabia res de marketing el va ajudar a ell. Quina sort tenim, que el Gabriel comparteixi la seva fórmula màgica amb nosaltres. Diu que quan ell va començar, l’oficina era la meitat. El sistema que ens vol vendre és fer-li el dropshipping⁷ als productes saludables d’un ex-futbolista danès. Tenen totes les paraules màgiques: espirulina, ginseng, açaí… Que aquests productes no te’ls poden vendre als supermercats perquè no els surt a compte. I gràcies a Déu, ara mateix el sector de la Salut i el Benestar és un d’eternament creixent i no una bombolla d’instagram. Un Herbalife de tota la vida, però enlloc d’inversió inicial de diners, tu la fas de temps creant i promocionant els teus perfils de xarxes. En un tres i no res, has convertit una estafa piramidal en una aventura d’emprenedoria totalment legal. Gràcies internet!

Un dels arguments que més repetia en Gabriel és el de fer diners mentre dorms. Clixé històric dels anuncis de youtube. Que quan aquí són les dotze de la nit, a Argentina és hora de fer compres online. Serà que la inflació que tenen és de comprar massa ginseng. A més, vam poder escoltar els testimonis d’altres membres de la fabulosa InfoMarketing⁸ . D’entre ells, una noia granadina que afirmava que en acabar batxillerat només tenia dues opcions: o mirar-se això del marketing online o estudiar per unes oposicions (tòpic accidental d’andalusos funcionaris). Va acabar triant el marketing perquè li feia patir qui li pagaria el sou si l’estat feia fallida. Deliciosa la imatge d’un món post-apocalíptic on adalt de tot de la cadena atròfica, vestits amb pells de bisonte, pintura de guerra i motoserres, hi ha les bèsties pardes que esperen dues hores de peu per donar quinze segons de testimoni fals.

Lamentablement, vaig decidir no quedar-me a descobrir com aconsegueixen transformar begudes d’algues en un sistema de marketing multi-nivell, que s’estava fent tard. Probablement amb referals. Abans de marxar, però, vaig quedar com un barret de paper de plata fils vermells en un mapa, recomanant a la resta que busquessin Devilcorp, Herbalife i altres MLMs.

No m’han tornat a trucar.

1. Dur saber que indirectament estic treballant per a la Kings League

2. La meves preferides: arcanoteràpia, que sona a que t’exorcitin, envoltat d’espelmes i lletres dibuixades amb cendra al terra; rebirthing, que bé podria ser que construissin un úter de mantes de vellut vermell molles i hagis de sortir-ne plorant a crits, com una persona nova més lliure i humiliada.

3. El que vaig dir va ser “Siiiiiiii me’n sembla molt interessant la vessant psicoanalítica”. No devia ser gaire convincent.

4. La millor burocràcia la que genera més burocràcia. Multiplicació assexual.

5. No estic al dia de los 40 principales així que no sé si era la llista de hits d’espotify espanya, una royalties-free o una de currada per un treballador. No vaig reconèixer cap cançó.

6. És un xandall d’aquests que tenen com dibuixets estampats. Entenc que deu haver-n’hi de cars, gucci i tal, però no puc evitar pensar en el Primark quan els veig. Car o barat, era de bastant mal gust. Fins ara, el dresscode dels altres era H&M cenyit —ensenyant turmells— pels nois i roba clara de sortir de festa —ensenyant melic— amb una americana i botes altes per les noies. No entenc quina és la intenció darrera. És la noció de roba professional relaxada d’algú? No voldria passar-me de carca, però… és un reclam sexual? O intenta dir mira que guais que som que vestim com volem?

7. Una pràctica poc ètica que consisteix en vendre coses d’aliexpress des de la teva web (més cares, clar) com si fossin teves i quedar-te el pico de la diferència. És a dir, estafar a gent cobrant-li més per un producte només perquè no li dius que és d’aliexpress. Tu l’únic que fas és la web i guanyar pasta sense aportar cap valor afegit.

8. Destacar que tan al llarg de la xerrada no es menciona cap nom d’empresa