Tres menjars que he menjat: Macarrons a l'albergínia, PB&J i La Volta del Rector

Un de casa, un de súper i un de restaurant.

Macarrons a l’albergínia

Per començar, una recepta meva. Volia fer un plat que fos fàcilment digerible per la meva nòvia, que els seus intestins no toleren la meitat d’aliments, i per mi, que el metge em va dir que havia de menjar pasta tres dies a la setmana. Com més gluten millor —va receptar— és bo per tu, només per tu. Perquè ets especial i un sol de persona. Ets El Desirritador de Cólons.

És tan fàcil com tallar una albergínia per cap en daus, daurar-la un pèl en oli, salar-la, i remenar-la a foc mig fins que es dissolgui en una crema, afegint aigua cada cop que comenci a enganxar-se al fons. Això pot trigar una estoneta, què sé jo, vint minuts, però que no requereixen la teva atenció i pots anar preparant el segon, bullint la pasta i fent veure que teletreballes.

Indispensable bé de llimona al gust, per acidesa i dolçor. Pebre abundant, un puntet de farigola i més oli d’oliva, més. Es pot experimentar amb espècies, que l’albergínia, amb aquesta etimologia àrab que té, en tolera moltes. He provat comí, llavors de mostassa i fins i tot fenigrec, que em podria fer el xulo però no sé ni què és. Quan estic en aquelles botigues d’aliments tan colorides del Raval, perdo el nord (global, hehe). El proper cop provaré d’afegir-li menta, també.

Per donar-li una capa de dificultat al plat, intentarem quadrar tempos. Quan als macarrons li queden tres minuts d’ull (mai de cronòmetre), allò que te la podries menjar si tinguessis molta pressa, poc amor propi i un antecedent de fotre’t llapis de colors pel nas, la pasta d’albergínia hauria d’estar tan reduïda, tan fosqueta, que s’enganxa al fons i no es diferencia de la paella. Llavors, enlloc d’aigua de l’aixeta, la cobrirem d’aigua de cocció, escorrerem els macarrons, els tirem amb l’albergínia, i barregem a un foc un pèl més fortet, remenant sense parar.

Hauria de quedar cremós, brillant, suau, nutritiu i, sobretot, digerible. Li fots formatge curat en pols un cop al plat i venga ja ho tenim, he vençut el colon irritable un cop més.

Segurament existeixen vuitanta receptes italianes semblants. Melanzane, més aviat, me la zude, ha ha.

PB&J

Fa uns mesos vaig comprar Peanut Butter per fer uns Udons amb cacauet i laoganma espectaculars. Boníssims, en serio. Ara, però, tinc un pot marró amb tapa vermella que em mira apenat cada cop que obro la nevera. L’odio, no hi puc fer res. Té una textura que només podria definir com llepar un antiquari, és pastós com un matí de ressaca i el sabor del cacauet, tan emocionant com la declaració de la renda. No se m’acudia res que no fos rebaixar-ho amb salsa de soja i endimoniar-ho amb cruixent de bitxo, i encara em sembla molt.

Llavors hi vaig caure.

Abans que es fes malbé vaig pensar que potser podia donar-li una oportunitat al PB&J. El Peanut Butter and Jelly, crema de cacauet i melmelada, el sandvitx preferit de les potencials víctimes per schoolshooting. Un dels artefactes culturals americans per excel·lència. Culminació de la gastronomia del midwest, encarnació de la nostàlgia i la cultura del menjador, carmanyola metàl·lica, bullying i brick de llet.

Conceptualment entenc el seu encant. És tan senzill com somniar, tan calòric com l’esforç i tan empalagós com el patriotisme de barres i estrelles. Només podria haver estat concebut per la ment d’algú exposat a les barbaritats silenciades dels Estats Units d’Amèrica.

A diferència d’altres aberracions alimentàries com el vegemite austrialià, que supura precarietat, el PB&J aconsegueix resultar excessiu i auster alhora, com un saloon-burdell enmig del desert de New Mexico. Representa l’american dream a la perfecció. De la misèria a l’abundància, tot basat en una mentida. És igual si és la del mèrit o el sucre pels nens.

El vaig fer amb melmelada de figues i pa integral i no em va agradar gens. Potser the land of the free no és per mi.

La Volta del Rector, a Cardona

Pocs moments m’inflen tant el pit de nacionalisme banal com agafar el cotxe per una carretera comarcal un diumenge i plantar-me en un racó qualsevol d’aquest nostre país a dinar entaulat. Així, Llobregat amunt vam pujar, fins on es torna Cardener, i puja que puja vam seguir pujant, pel costat de la mina de sal, i puja, aquest cop el turó on s’amaga la vila de Cardona, al resguard de l’imponent castell.

Allà vam fer el pixapí, com sempre; sota les mirades furtives dels locals. I jo els entenc, a ningú li agrada el turisme, i menys en dia del senyor. Que m’entenguin ells, també, com jo entenc als alemanys ensangriats que van perduts per Les Rambles buscant una paella. Que tots som criatures i volem mamar, jalar i xalar.

Després de visitar la fortalesa dels Grans Senyors de la Sal, l’últim baluard en resistir a la invasió borbònica del 1714 (sota sospita d’haver-se’ls oblidat), on ens vam esmunyir dins d’un tour de l’inserso a escoltar la llegenda de la Torre de la Minyona, vam baixar al poble a dinar. Vam triar La Volta del Rector, un restaurant ben posat, estranyament fosc, encovat en una arcada darrera de l’església de Sant Miquel.

Les experiències gastronòmiques a les que estic acostumat tenen com a objectiu, per dir-ho clar , follar-te el cap i la boca. O morir intentant-ho, almenys. Orgasmar-te les papil·les gustatives fins al punt que perds la noció de què és plaent i què no. Com l’alegòrica rata que mor extasiada per excés de botó.

L’aposta culinària de La Volta del Rector no s’oblida que rates som i rates serem, i serveix els millors ous fregits amb patates i sobrassada que he tastat mai. Ous cuinats a dues temperatures, òbviament, les patates potxades i la sobrassada curada, clar. Ja he dit que era un restaurant ben posat, gastronòmic. Completen la carta amb una sèrie d’estofats, cada qual més gormand.

A més de rates de laboratori (sóc conscient que estic allargant massa la metàfora), a la Volta, també entenen que podem ser rates de biblioteca. Sent Cardona una vila d’interès històric, aprofiten per recuperar dos plats tradicionals de la contrada: Pèsols negres de muntanya i una recepta de Civet de Moltó que data del 1714. Aquests plats, si bé no em van fer tocar cap cel, em van atrapar, rebotant en un limbo de hmms, ohhs i “curiós…” (dit amb una cella aixecada i boqueta de pinyó).

Els pèsols negres com a llegum són francament fluixos, textura de xocolata amb llet i aroma de terra molla. Poden ser el protagonista d’un plat, sí, de la mateixa manera que un historiador podrà presentar un programa de tele — contingut més interessant, a costa de l’entreteniment. El mateix podria ser dit, semblant, de la recepta de la guerra de successió. És una recepta molt difrerent, una carn tendra en un bany daurat d’àcids i amargs, que pel paladar actual, pot simplement, resultar menys deliciós.

Tot plegat, però, seria com queixar-se que la torre de la minyona no sembla còmoda per passar-hi la nit. Hi ha un interès intel·lectual, una curiositat arqueològica pel menjar, que si bé no es fàcil d’entrar-hi, quan ho fas tot el que queda per davant és joia. La joia d’haver de ser tu qui faci l’esforç incòmode d’anar a trobar-hi el plaer. Un cop esvaïda la noció que és menjar fet per a què tu —persona que ha tastat el cheesecake de lotus— el gaudeixis, el que queda és igual d’estimulant.