Veniu-veniu amb mi a fer un petit tour pel meu menjador i terrassa, deixeu-deixeu que us expliqui quatre historietes del meu hobbie preferit.
El Lliri de la Pau
És la meva planta més longeva. La vaig comprar quan em vaig mudar a aquest pis fa dos anys. Durant gran part de la nostra història conjunta ha lluït unes puntes marrons molt desagradables, sense cap de les característiques flors que tenen quan les compres. Hi ha una teoria de la conspiració que diu que les plantes a les botigues van més hormonades que el Messi de 14 anys, i que per això triguen molt en tornar a fer flors.
No és un misteri que no l’hagi matat encara: aguanta molt bé els excessos d’aigua i és extremadament dramàtica quan té set. Les fulles es dobleguen cap abaix com els morritus d’un infant al que no li volen comprar gelat. Cada cop que em munta l’espectacle li foto aigua i li dic que faci el que vulgui. He anat millorant la predicció del reg, de tal manera que li puc mantenir la terra humida, que és el que vol. Ara està verda-verda i, dos anys després, sembla que tornarà a alçar les llances èlfiques pel seu senyor (florir). Petites victòries.
En castellà té l’increïble nom d’ESPATIFILO, que sona a insult de Mortadelo.
Orella d’elefant
Me la van regalar al jardí comunitari de sota de casa, un diumenge que vaig anar a ajudar. Era un tronc de la mida d’un tió mitjà -model best seller de Santa Llúcia- amb dues arrels i una sola fulla d’aquestes gegantines, com d’aixoplugar-se d’una tempesta selvàtica.
La vaig plantar sense gaire fe. A la meva terrassa toca molt el sol i imaginava que aquesta planta no accepta res que no sigui aigua de monzó. Així que durant dos mesos li he estat tirant l’aigua que em sobrava de regar les altres plantes i poc més. Sort que no fumo perquè de ben segur, li hagués caigut aigua de cender.
Doncs bé, no només ha tret dues noves fulles colossals, sino que s’ha reproduit i presenta dos petits bebés al peu del tronc. Com si la planta aixoplugadora aixoplugués als seus nadons, que encara estan aprenent a aixoplugar. Un dia d’aquests tindran la seva primera experiència aixoplugant una formiga i estic segur que la planta mare n’estarà la mar d’orgullosa.
Planta ZZ
No en tinc res a dir, realment. Ni bo ni dolent. No molesta. No es fa protagonista. Onomatopeia adient. Encara que li faci falta un reg, a menys que estigui a deu minuts de morir, no dirà res. Tu no pateixis, que ja vas prou liat amb lo teu, segurament. Aquesta setmana et pinta complicada, amb el concert de dijous i haver d’organitzar el grup de whatsapp del regal de cumple del teu amic, que no sabeu què regalar-li. Ella ja tira. Millor centra’t en lo teu, de veritat. Proposa de regalar una ZZ. Ni aigua ni llum ni res, vol. Ja en té prou amb que l’hagis portat a casa. T’estarà agraïda tota la vida. Tot i que tampoc molt. El millor regal, deixar-te en pau.
Suculentes
A principis de primavera vaig prendre una decisió: potser que deixi estar les monsteres i altres plantes delicades i em centri en les plantes resistents. Sense pensar-ho dos cops, vaig fer una ruta pels bassars més propers adquirint les plantes del desert més boniques que vaig trobar. No en sé ni els noms. Al meu cap es diuen Collaret Inca, Rasta de Pinyons, i L’Altra (és una planta normal, segueix l’un-dos-tres de tija, fulles i flors, no sé com dir-li a part de planta. A la foto està darrera del tot). Hi he afegit uns quants cactus (hi ha un que els meridians li fan onades psicodèliques, que em flipa), un jade que li van regalar al Miquel a una boda, i vet aquí un jardí de secà a la terrassa.
Darrerament, hi he sumat dues noves adquisicions: un tros de cactus de pitaia que vaig arrencarcar d’un jardí particular aprop de la renfe de Castelldefels Platja (era una punta trotxa i mal cuidada, no ho trobaran a faltar) i un Fil Perlat (la meva traducció particular de String of Pearls — una pesolera imaginada per un infant). Aquesta segona, tan bonica com pot arribar a ser en el seu màxim esplendor, està passant hores més baixes que un vespre mallorquí.
Un dels cactus, l’Ales d’Àngel, es va prendre massa seriosament el seu nom i es va precipitar del segon pis avall.
Va quedar així, pobret. Se’l veu penedit.
Cintes
Sempre m’havia generat molt de rebuig quan la veia als balcons, les terrasses, els marges i a les botigues a 2€. Sembla una mala herba. Té energia de gat que es menjarà la iaia quan es mori.
Tot i així, un dia tornant de festa tard a casa em va posseir la cleptomania alcohòlica i en vaig arrencar un petit esqueix. El vaig posar en aigua i després terra, sense dedicar-li cap energia a si vivia o moria. Ara ja té la mida d’una planta normal. Veure com de tres fulletes ha anat creixent tant que és el segon cop que necessita trasplantament, m’ha fet admetre, amb la mandíbula ben apretada, que li tinc carinyo al mixo - i no em farà res que s’alimenti del meu cadàver.
Els potus
Fa anys vaig tenir el potus normal, el daurat. La planta oficinista. El fill de puta aquest que absorbeix el fluorescent com aigua un matí de ressaca. El vaig matar de menyspreu, com whatsapp que fa molt que postposes i acabes decidint obrir-lo sense respondre.
El fet és que tots els decoradors d’interiors tenen raó. El potus com a planta d’interior és perfecte: són fàcils de mantenir, estèticament harmònics i es deixen caure amb melena pantenne. Per fer-me l’indie n’he comprat dos d’inusuals: l’Njoy, que se li coloreixen les fulles amb patró aquarel·la verda i blanca, i el Silvery Ann, que té puntets argents sobre fulles d’un verd fosc intens. Mai de la vida hagués dit que podria trobar els potus bonics.
Mencions especials
Els cactus humits. Es veu que no tots els cactus són de secà. A alguns els hi flipa l’aigua i l’ombra. És el cas del Fals Cactus de Nadal (quina malícia definir-lo pel que no és, pel que mai serà,,,) i la Planta d’Espina de Peix, que quan està al seu prime (no com la meva) fa la forma de la típica espina de peix que als dibuixos animats hi ha al costat de la poma rosegada.
Hibiscus, la flor més bonica del planeta. La meva en fa de dos colors diferents, les dues tonalitats d’un préssec de vinya madur. Quan el miro, ploraria d’alegria.
