Tip d'acabar tip
Estic cansat de menjar fora. És culpa d’aquesta merda de ciutat, que està gentrificada i sobrepoblada. És culpa dels hostelers, que són avariciosos i conformistes. És culpa de la inflació, de Juan Roig, de Xavier Trias i del màquina que presidexi Glovo ara mateix. Per sobre de tot és culpa meva, que sóc pobre i estic esgotat. No tinc paciència per bullir-me els llegums ni diners per comprar a la plaça. No tinc prous peles pels restaurants de veritat, em faig gran per consumir a segons quines cadenes i si dino més de tres entrepans a la setmana em desperto pels matins amb la melancolia del divorciat. M’he perdut, atrapat entre el cruixir humit de les braves congelades amb salsa rosa i la melosa excentricitat de les parmentier a baixa temperatura amb oli de trufa. Arraulit entre els bacon-formatges amb sabor a planxa gastada i els steak tartars amb cibulet.
Els pocs refugis que em queden són els kebabs, els menús del dia i la yakuza del wasabi, els bufets lliures de sushi. Amb els anys, però, començo a qüestionar-me en què és el que m’empeny, vegada rere vegada, a seguir estampant-me contra restaurants asiàtics genèrics i mediocres. Els he provat de tots tipus: amb motius otakus o de decoració tradicional (bonus punts per estàtua de drac a la porta), de cuines opaques o d’obertes amb el cuiner disfressat, de petits i familiars o que semblen el karaoke de titus carpa, amb cambrers muts o robot chibi… I és que si no és el sushi d’arròs empalagós i peix insípid, si no són els entrants de fideus i estofats desganats, o les gyozes industrials olioses, què fa que mensualment em trobi explorant un nou restaurant que combina síl·labes de sonoritat nipona sense significat al darrera?
El primer bufet lliure de la meva vida devia ser el FresCo. Una cadena de bufet lliure amb un toc distintament illa-diagonal-esc que consta d’una barra d’amanides i una zona de plats calents. Res està cuinat amb gaire gràcia ni intenció. És genèric, funcional i endreçat d’una manera que dóna una sensació de salut no-obsessiva. Saludable com una àvia de ciutat, no com un batut d’espinacs, antioxidants i remolatxa. Probablement devia néixer amb la intenció de capitalitzar el màxim de tiquets restaurant possibles. Ser el centre neuràlgic de les converses poc interessants de Barcelona. El Hub d’haver-te de posar sal tu mateix als plats. Que no en recordi cap plat calent és significatiu. La barra d’amanides és tan extensa que és més fàcil arruïnar-te el plat per excés d’originalitat que triant malament. La secció de gelats és treta d’un anunci de play-doh protagonitzat per Macaulay Culkin.
El record que en conservo és el de la meva família plantejant-ho des del primer moment com un repte. Nosaltres contra el restaurant. Bromes sobre que si menjàvem prou ens n’acabarien prohibint l’entrada. El focus central de l’experiència era ingerir més aliments dels que estàvem pagant. Menjar com si fóssim més rics del que realment som. Fa dècades que els diners paguen la qualitat de l’àpat, no la quantitat. La copiositat està reservada pels aliments de pobres. Bodegues nostàlgiques i fastfood, enemics gastronòmics i aliats alimentaris. No és fàcil, estant Barcelona com està, trobar un lloc on quedar tip i amb la sensació d’haver menjat bé. Especialment en l’era de tik-tok i individus com el bravasbarcelona, que extorsionarien a la seva mare per un post mentre encareixen el cafè del bar on el seu pobre pare juga a dominó.
A l’adolescència, quan sortir a menjar fora volia dir exclusivament el durum més barato del barri, els sopars de gala amb els amics els fèiem al Domino’s Pizza. L’oferta Come-y-Bebe, on per vuit dels antics euros podíem devorar tantes pizzes familiars com volguéssim. En aquella època entraven pizzes “deluxe” com ara la mítica Cremozza Barbacoa, una base blanca, abundant formatge, decorada amb molt bacon i una ingent quantitat de salsa (barbacoa). Una meravella umami a mig camí entre les pipes tijuana i la carbonara de supermercat. Salada a matar, dolça a morir i làctica del cagar. Dissenyada al racó més allunyat del mediterrani possible, un poble del midwest on les amanides porten maionesa i l’aigua serveix per fer glaçons pel DrPepper. Irresponsablement diabètica i desacomplexadament americana. Perfecta per acompanyar-la d’una font ilimitada de pepsi light, maridant l’edulcorant amb el sucre i el greix.
Ho recordo amb certa nostàlgia. Ja en aquella època érem conscients que ens fèiem més mal que bé: sovint les nits acabaven amb indigestions i cremades als paladars, i els matins començaven amb ressaques alimentàries. No obstant, era un festí. Un banquet, una puta bacanal. Hedonisme colesteròlic en vena. Enaltiment de la joventut, dels estómacs forts i els BMIs tolerants. Un brindis a la llibertat econòmica de l’adultesa, amb un guinyo als nens que si poguessin esmorzarien cheetos sucats en nocilla. Una reconciliació amb la part més salvatge que ens demana ingerir calories desbocadament per preparar-nos per l’hivern.
I és que atipar-se és un instint. La panxa plena se sent natural. Quedar tot just saciat està bé, en la majoria de casos és la decisió correcta. És el més pràctic per tal de continuar el dia amb eficiència, lleugeresa i concentració. No en va els lunchs protestants: ben d’hora, poqueta cosa i a seguir cotitzant. Però és que la immobilitat i letargia són reconfortants. Per uns segons sembla que torna a ser diumenge pel matí i ets encara dins de l’edredó. Vas d’endorfines fins el cul i, si no fos prou premi el tiberi, el cos et diu que toca descansar, campió. És molt difícil sentir-te culpable per haver-te cruspit les calories d’un dia d’una sentada quan estàs fent la migdiada.
Tornant al sushi, segueixo sense superar un de petitonet a Sants, on després d’anys de naufragar pels bufets, a la deriva entre salses de soja aigualides i begudes inflades de preu, vaig tornar a tastar peix, que bé podria haver estat de sirena. Peix! No m’ho creia. Gairebé vaig jurar no tornar a trepitjar mai més a un bufet. Compromís solemne de tornar a gaudir del menjar. Respecte per un mateix i per l’art culinari. Sis de cada set dies de la setmana preferiria tastar salmó, amb aquella greixositat justa que fa que et cobreixi de delicadesa i claror tota la boca, que els festivals de maioneses, formatges, sopletes i I+D que n’ofereixen la gran majoria. Adéu alvocats verds, algues gomoses, tonelades de ceba cruixent, arrossos secs i fins mai peixos absolutament indistingibles.
Vaig trigar dues setmanes en tornar a caure en la trampa dels bufets. Aquest tenia la majoria dels defectes i algunes extravagàncies extra: uramakis amb doritos, salsa de trufa, taco (a la mexicana) de salmó i alvocat, peces en forma de sandvitx… Les innovacions feien gràcia per absurdes. Culinàriament bastant irregular. Hi havia un abús descarat de les salses en gairebé tots els plats. Excusable en que no és un crim personal, és la tendència del sector. Pel que fa al rànquing de buffets va prou amunt, malgrat el sabor del sashimi s’hagués quedat al congelador i tot s’acabés fonent en una amalgama d’empatxament i sobresaturació. Va ser en aquest moment, en ple enrenou de la segona ronda, enmig del bullici cromàtic que desfilava sobre la nostra taula, que vaig constatar que el valor no estava en els sabors senzills amb matisos subtils i detalls cuidats.
Aquí no hi ha un Xef Miyagi, amant del minimalisme, seguidor de filosofies de l’aurora i el gebre, esmolant un ganivet d’acer mil·lenari amb la cura de qui cuida un bonsai. Aquest sushi era tan poc japonès, en el sentit auster i metòdic, com la cremozza barbacoa. Davant nostre marxava una processó globalitzada, un carnaval de sabors i colors que apilava plat pintoresc rere plat pintoresc sota l’atenta mirada dels nostres ulls salivants. Un espectacle profús, un tiberi excessiu, una òpera barroca. Menjàvem amb els ulls i amb les aspiracions. Exercici d'abstracció, d’oblidar les contradiccions que desperta en la sostenibilitat i perdre’s en l’abundància del banquet més ridícul que tastarem mai.